La dinastia almoràvit es va originar entre la tribu berber nòmada Lamtuna pertanyent als Sanhaja, una de les principals agrupacions tribals amazigues del nord d’Àfrica entre el segle IV i el segle X. Originaris dels territoris dels actuals estats de Senegal i Mauritània, van avançar de sud a nord i van aconseguir unificar el Marroc, que havia estat dividit entre diversos principats a finals del segle X.
El 1061 Yusuf ibn Tashfin fou nomenat cap de les operacions militars des de la regió on s’alçaria en uns anys la gran ciutat de Marràqueix. El seu cosí Abú Bakr, que exercia el comandament tribal, va haver de posar ordre als afers Sanhaja i retornar al sud. En un hàbil moviment polític i diplomàtic, Abú Bakr va divorciar-se de la seva (segona) dona, Zeinab En Nafzawiyyat: una prominent dama amaziga de la contrada d’Aghmat, que tenia una important fortuna personal i una gran experiència política. Zeinab va casar-se tot seguit amb Yusuf ibn Tashfin i plegats van dirigir l’expansió vers el nord dels Almoràvits i van fundar la ciutat de Marràqueix.
Els almoràvits van ser convidats pels prínceps taifes musulmans d’al-Àndalus a defensar els seus territoris dels regnes cristians. La seva implicació va ser crucial. Després d’haver aconseguit repel·lir les forces cristianes el 1086, Yusuf va tornar a Ibèria el 1090 i es va annexionar la majoria de les principals taifes, constituint un (breu) estat que abastava des de Marràqueix fins a la frontera del Llobregat. Els seus descendents expulsarien de València la muller del Cid el 1102.
El poder almoràvit va començar a decaure a la primera meitat del segle XII, afeblit després de la derrota a la batalla d’Ourique i a causa de l’agitació dels almohades. La conquesta de Marràqueix pels almohades l’any 1147 va marcar el final de la dinastia. Tanmateix alguns grups almoràvits van continuar resistint als almohades a les Illes Balears (els Banu Ghàniya) i a Tunísia.