La serralada de l’Atles composa la columna vertebral del Marroc, del nord-est al sud-oest. El Massís de l’Atles s’estén també vers Algèria i Tunis, ocupant una superfície aproximada de 2.500 km. El conjunt de serralades que conformen l’Atles separa el Sàhara de les costes mediterrànies i de l’Atlàntic occidental del Magrib.
L’Atles és habitat sobretot pel poble amazic (Imazighen= berbers). En la llengua amaziga «muntanya» s’anomena adrar. Es creu que el topònim «Atles» té relació amb aquest mot amazic.
Al Marroc l’Atles es divideix en tres grans sistemes muntanyosos: l’Anti-Atles, l’Atles mitjà i l’Alt Atles.
L’Atles Mitjà: Aquest massís, separat del Rif per l’anomenada Bretxa de Taza, és el que es troba més al nord d’aquestes tres principals serralades.
Està format per dos subsistemes: el de l’est és escarpat i té cims de més de 3.100 m (Djebel Bou Naceur o Bouiblane) mentre que l’altre, a l’oest, presenta relleus més suaus i petits altiplans.
L’Atles Mitjà és un territori amb una gran biodiversitat de fauna i flora, on la ramaderia continua sent el principal recurs econòmic. Sobre els seus vessants, entretallats per profundes valls, hi trobem boscos de cedres, alzines i sureres. Al sud de Sufruy (Sefrou), els boscos s’intercalen amb els altiplans volcànics. A l’est de l’Atles Mitjà trobem el Parc Nacional de Tazekka, amb paisatges de gorges i grutes, mentre que al cor del massís hi trobem el Parc Nacional d’Ifrane, que forma part de la Reserva de la biosfera del cedre de l’Atles.
Encerclats per la fèrtil plana de Sais i les ciutats de Fes, Meknès i Beni Mellal, els sistemes muntanyosos de l’Atles Mitjà són un dels bastions del poble amazic, i la llengua i cultura amazigues s’hi troben àmpliament esteses.
L’Alt Atles: neix a l’oest, prop de l’oceà Atlàntic, i s’estén en direcció est fins a la frontera marroquino-algeriana. És el massís més alt del nord d’Àfrica. Amb una superfície de 100.200 km2 , constitueix el sistema muntanyós més extens del Marroc. La serralada inclou el Djbel Tubkal, que amb 4.167 m és la més alta de la serralada i es troba al Parc Nacional Tubkal.
El seu nom berber, Adrar N dern, significa la “muntanya que brama”.
Se’n poden definir tres sectors segons el seu relleu: l’Alt Atles occidental (on es troba el Tubkal) és el massís més antic, format principalment per formacions juràssiques o cretàciques retallades per valls profundes. L’Alt Atles central és un massís essencialment calcari, dominat morfològicament per zones tabulars que culminen a 2.500 m sobre el nivell del mar. S’estén des d’Azilal fins a Ouarzazat. El Djbel M’Goun (4.071 m) és el cim més alt d’aquesta part de l’Alt Atles. L’Alt Atles oriental està format per extensos altiplans d’alçada on trobem les capçaleres del del riu Muluia, que s’estenen des de Midelt fins a Imilchil. Aquesta part de la serralada inclou el massís del Tamlelt, la vessant nord del qual està ocupada pels cims més alts, com el Djbel Ayachi a 3.747 m. L’altitud disminueix vers l’est, on comença el domini de les hamades (planes rocoses de l’àmbit presaharià). La part oriental de l’Alt Atles ha esdevingut un indret de recerca paleontològica de primer ordre per la seva abundància de fòssils.
La serralada serveix com a barrera del sistema meteorològic al Marroc i separa el Sàhara de les zones mediterrànies i continentals. A les cotes més altes del massís la neu cau regularment, permetent la pràctica d’esports d’hivern, sobretot a les cares nord de la serralada.
Les muntanyes de l’Alt Atles estan habitades pel poble amazic (dels grups Chleuh, l’Aït Atta, l’Aït Yafelman i altres), que viu de l’agricultura i la ramaderia a les valls. A la zona estepària de l’Alt Atles, on les precipitacions són baixes, s’hi va desenvolupar una tècnica agrícola particular que permet gestionar les baixes precipitacions i el sòl feble. Es converteixen així terres més aviat semiàrides en fèrtils valls, anomenades «agdal» («jardí» en amazic). Aquesta tècnica ha estat objecte d’estudi per molts investigadors, impressionats per l’alta eficiència d’aquest sistema agrícola.
l’Antiatles: s’estén des de l’oceà Atlàntic al sud-oest del Marroc cap al nord-est fins a les altures d’Ouarzazat i més a l’est fins a la regió de Tafilalt (en total una distància d’aproximadament 500 km), limitant al sud amb el Sàhara. El punt més oriental és la serralada de Djbel Saghro i el seu límit nord està flanquejat per l’Alt Atles. Al Djebel Siroua, una zona d’origen volcànic, trobem el cim més alt de la serralada, a 3.304 m. Els cims de l’Anti-Atles però, assoleixen altures mitjanes de 2.500 a 2.700 m. La vessant sud de l’Antiatles la constitueix el Djebel Bani, una serralada molt més baixa. A Ouarzazat la vall del Draa romp i obre el massís cap al sud.
A l’Antiatles, les precipitacions anuals solen ser inferiors als 200 mm, mentre que les condicions climàtiques als vessants nord i oest són localment més humides i favorables a l’agricultura.
l’Antiatles és una regió tradicionalment berber, habitada pel grup Chleuh. Està poc habitada i no hi trobem grans nuclis de pobació. El paisatge de l’Antiatles està marcat per les pintoresques kasbahs (cases fortificades, «tighremt» en amazic) que, agrupades, constitueixen el que s’anomena Igherm o Igherman en plural). Antigament, les kasbahs o Igherman eren importants com a lloc de residència protegits per les muralles i com a dipòsit de subministraments per a la comunitat. Prop dels assentaments, camps amb marges de pedra seca caracteritzen el paisatge. La migració cap a les ciutats però, està provocant l’abandonament de les construccions tradicionals i dels conreus, i també la pèrdua dels sistemes de reg ancestrals.